Rellotges de sol en perill de desaparició

En el CMRS hem catalogat dos rellotges de sol d'una antiga masia del districte barceloní de Sant Martí de Provençals, actualment en deplorable estat, de diversos segles d'antiguitat, que es troben en perill de desaparició en estar afectats pel pla urbanístic de la Sagrera. Veure article aparegut al diari El Periódico de Catalunya el dia 20 de febrer passat:

"Vestigi rural a la Verneda

Una masia centenària resisteix habitada després naus industrials i pisos rusc en un racó de Sant Martí. Els veïns de la zona lluiten per preservar la construcció, amenaçada. La família Apaolaza es va instal•lar a la masia de Can Riera sobre 1971. Cisco, llavors el vell masover, va acollir al matrimoni i als seus cinc fills en l'immens caseriu. Al poc, ja eren sis. És a dir, vuit. «Quan vam venir, tot això eren camps. Hi havia arbres, horts i animals », explica Diego, assenyalant el gran aparcament de camions després del que resisteix, gairebé com un miracle, aquest últim vestigi rural de la bigarrada Verneda, ara en perill d'extinció, ja que la centenària construcció -els historiadors consideren que data, com a mínim, del 1500 - està amenaçada per un pla urbanístic. «El problema és que en la documentació oficial de l'ajuntament no consta l'existència de Can Riera. En els plànols de la zona l'únic que està documentat és una que hi ha 'una petita construcció rural' », apunta Eduard Milà, membre de l'associació Apropat, formada per veïns de Sant Andreu i Sant Martí preocupats per la protecció i reivindicació del patrimoni històric de la zona, en alerta des de l'aixecament de les restes romans a la Sagrera, a escassos metres de la masia. «Cal aconseguir que la Riera d'Horta i Can Riera són considerats com un sol conjunt a protegir, i establir aquest com a espai d'aprofitament històric, cultural, didàctic i pedagògic de l'entorn més pròxim", demanen els veïns, que han elaborat un projecte per convertir la casa en un centre d'interpretació del passat de Sant Martí. I és que, després de la casa, queda en peu un tros de mur de la riera. Ho tenen difícil. En l'últim ple de Sant Martí, dijous, van plantejar la qüestió. La resposta rebuda no va ser l'esperada. El govern va explicar que havien fet els deures, i que, tal com va demanar ICV-EUiA en la comissió de Hàbitat Urbà, havia estudiat la fins ara desconeguda finca, que ja havia estat catalogada amb nivell D. ¿El problema? Aquesta catalogació només obliga a fer un reportatge fotogràfic per documentar la seva existència i permet demolir després de la sessió de fotos. El mateix estudi argumenta que la finestra amb aparença més antiga no pertany a la casa, sinó que va ser afegida a posteriori, i que, a causa d'aquesta situació, la modificació del pla general metropolità per al sector Prim per salvar-la és «més que improbable» . El problema no és només una qüestió de patrimoni. Malgrat que pugui semblar impossible, donada la situació en què es troba, aïllada després d'un aparcament entre pisos rusc i naus industrials, a Can Riera encara viu gent. Diego Apaolaza, un dels fills del matrimoni instal•lat al lloc en el 1971, i la senyora Isabel, una dona gran que resideix gairebé des del mateix any en una altra ala de la casa. La situació dels dos està en uns llimbs legals. Quan es van instal • lar no se'ls va fer cap tipus de contracte de lloguer, però porten allà 40 anys. Van intentar acollir-se al usucapió. És a dir, fer-se amos de la propietat donat que portaven en ella més de 30 anys. Van perdre el judici. Beni, germana de Diego, passejava dijous pel casalot al costat del seu germà i la seva neboda, càmera en mà, retratant cada racó. Els rellotges de sol de la façana, les pedres de les finestres i les velles bigues. «Em faria tanta pena que tiressin això ... L'ajuntament hauria de reivindicar. Ensenyar al barri, que els veïns de Sant Martí fossin conscients que abans, aquí, es vivia d'una altra manera. No enderrocar-lo i acabar amb la història no només de la meva família, sinó de tots ... », lamenta la dona. Ni els activistes de Apropat ni els últims veïns de la masia estan disposats a donar per perdut aquest peculiar recés de pau enmig d'un dels racons urbanísticament més hostils de la ciutat. D'una banda, la família Apaolaza estudia recórrer la sentència del judici que va perdre perquè la llei reconegui que la ara atrotinada masia de Can Riera és la seva llar. De l'altra, Apropat pensa a seguir batallant amb Patrimoni de l'ajuntament perquè canviïn la catalogació. L'aturada de les reformes urbanístiques a causa de la crisi juga a favor."

Fotos relacionades